ELS PRIMERS POBLADORS
Del neolític mitjà a l’edat del bronze (4000 – 1800 aC)
Les primeres evidències de la presència humana a la Vall de Núria i a Coma de Vaca, en el terme municipal de Queralbs, es remunten al neolític mitjà, a finals del cinquè mil·lenni abans de la nostra era. Es tracta de petites comunitats ramaderes que durant els mesos d’estiu aprofitaven les pastures per alimentar els seus ramats i practicaven la caça i la recol·lecció en zones de bosc.
Durant els mil·lennis següents i fins a l’inici de l’edat del bronze (1800 aC), les ocupacions centrades en l’explotació ramadera es van intensificar. Les restes arqueològiques dels jaciments de Coma de Vaca i Coma de l’Embut en són un bon testimoni.
Com vivien aquests primers pobladors de l’alta muntanya?
Aquestes comunitats neolítiques van construir tancats a l’aire lliure i cabanes en pedra seca, aprofitant les roques de les tarteres. Aigols Podrits, a la Coma del Freser, és un dels millors testimonis. En aquest assentament ramader, situat a més de 2.500 metres d’altitud, la comunitat habitava al voltant d’una llar de foc semiexcavada a terra i protegida amb blocs de pedra.
La comunitat elaborava i transportava la seva pròpia ceràmica, feta a mà, de la qual s’han trobat restes de contenidors, bols i cassoletes.
Durant el període estival, tota la comunitat o el nucli familiar es desplaçava cap a l’alta muntanya durant per instal·lar-se en campaments d’alçada, aprofitar les pastures per als seus ramats i explotar els recursos naturals que els oferia l’entorn; caça, fusta, fruits, llavors… Gràcies als estudis paleoambientals (del pol·len i de la fusta carbonitzada), sabem que aquestes comunitats van començar a transformar i a generar un impacte en el paisatge natural. Va ser en el neolític que les zones boscoses van començar a disminuir en favor dels espais dedicats a la pastura. Igualment, aquestes comunitats aprofitaven una gran varietat d’espècies arbustives i seleccionaven i explotaven la fusta per a la construcció, la combustió o per fer eines.
Com era el paisatge en aquesta època?
El paisatge estava format per boscos de pi negre que arribaven pràcticament a les capçaleres de les valls, a molta més altitud que avui dia. El medi era molt diferent del que trobem actualment, caracteritzat pel prat alpí i l’absència quasi absoluta de bosc.
CAP A UNA RAMADERIA PRODUCTIVA
L’època romana i l’antiguitat tardana (segles II-I aC – VII dC)
Durant el període romà, l’ocupació de la Vall de Núria i Coma de Vaca, en el terme municipal de Queralbs, va viure canvis significatius. S’intensificà l’activitat ramadera, amb l’aparició de nous assentaments i la construcció de noves estructures, sovint en espais que ja havien estat habitats en l’època neolítica.
La ramaderia de tipus familiar, organitzada en petits ramats d’animals diversos i destinada a l’autoconsum de la comunitat, evolucionà cap a un nou model productiu i econòmic. En l’època romana, els ramats eren més grans, amb més caps de bestiar, i estaven principalment formats per ovelles, de les quals també s’aprofitava la llana.
La Vall de Núria i Coma de Vaca van esdevenir espais perfectament accessibles i ben connectats a través d’una important xarxa viària pirinenca. Gràcies a aquesta connectivitat, les muntanyes del Ripollès es van incorporar al conegut model ciutat- territori que Roma implementà en totes les àrees de l’Imperi. L’aprofitament de l’alta muntanya complementà l’explotació de les zones de plana i mitja muntanya.
Com es vivia l’alta muntanya en l’època romana?
A l’estiu els habitants d’aquest territori s’instal·laven a la Vall de Núria i Coma de Vaca per poder explotar els recursos pastorals i forestals que els oferia l’alta muntanya.
Habitaven en cabanes que tenien un basament fet de pedra, sovint sobreexcavat en el terreny, i cobertes fetes amb materials peribles (fusta, vegetació, fang) i sostingudes amb pilars de fusta. Aquestes estructures podien tenir mides diverses i podien ser quadrades, rectangulars o ovoides.
Una de les estructures més conegudes d’aquest període és la cabana 114, que es va localitzar al jaciment de Coma de Vaca, un assentament ramader de llarga ocupació que va des del neolític fins a l’època medieval. La cabana 114 és un espai d’hàbitat de forma rectangular, amb murs de pedra i dimensions modestes (20 m2), situada al costat del camí que comunica la vall de Camprodon, Coma de Vaca i la Vall de Núria amb la Cerdanya, on hi havia la ciutat romana de Iulia Libica (Llívia). El seu emplaçament suggereix que, a més de la funció ramadera, potser era un punt de parada, de refugi per als viatgers que travessaven el Pirineu per aquesta via.
Com era el paisatge en aquesta època?
Durant el període romà, el bosc es va reduir significativament. Les dades paleoambientals demostren que es va produir una desforestació important per mitjà del foc, la qual cosa vol dir que es produïen incendis intencionats per augmentar les zones de pastura. Les pastures contenien una gran varietat d’espècies vegetals, com ara les gramínies, el ginebre o el rododendre.
LA GRAN TRANSHUMÀNCIA HISTÒRICA
L’època medieval i moderna (segles X-XIX)
A partir de l’època carolíngia i durant l’edat mitjana, l’explotació ramadera de la Vall de Núria i Coma de Vaca, en el terme municipal de Queralbs, va viure una clara expansió: es van reutilitzar les estructures romanes i se’n van construir de noves més especialitzades i complexes, entre les quals destaquen espais ramaders amb tancats per a ramats de grans dimensions i orris, espais especialitzats en l’elaboració de formatges.
Sobre la base de la ramaderia transhumant de l’antiguitat tardana, sorgí un nou model d’explotació ramadera que s’articulà a partir dels monestirs, que van esdevenir propietaris de grans quantitats de bestiar, formades majoritàriament per ramats d’ovelles.
Què és la gran transhumància vertical històrica?
Amb l’arribada de l’estiu, els ramats de bestiar emprenien el viatge des de les planes litorals cap als Pirineus, on trobaven pastures verdes i fresques. Els pastors, acompanyats dels seus ramats, recorrien distàncies considerables, entre 100 i 200 quilòmetres, seguint les rutes conegudes com a “carrerades”.
Aquesta transhumància vertical de llarga distància enllaçà les planes humides litorals mediterrànies amb les pastures altimontanes d’estiu dels Pirineus a través d’aquestes carrerades o camins ramaders. A les valls del Ripollès confluïen principalment les anomenades carrerades de la Segarra i de la Cerdanya. Aquesta activitat va ser determinant en la configuració del paisatge de la Vall de Núria i de Coma de Vaca i va tenir continuïtat fins a l’època contemporània: és el que es coneix com la gran transhumància vertical històrica.
Com era el paisatge en aquesta època?
El paisatge adquirí aleshores les característiques que tindrà fins a l’època moderna, amb un domini dels prats supraforestals que constitueixen pastures a l’estiu, intensament explotades per a l’activitat ramadera. El bosc de pi negre descendeix a cotes més baixes i en l’espai supraforestal destaca la vegetació arbustiva, com ara el ginebre i el rododendre, molt utilitzats també per les comunitats pastorals.
